Històricament, la cervesa ja era coneguda pels sumeris, egipcis,mesopotàmics i ibers, a dates que es remunten com a mínim al 6000 aC. L’agricultura va aparèixer a la zona de Mesopotàmia en un període que se situa entre la revolució del neolític i l’edat dels metalls. La llei més antiga que reglamentava la producció i venda de cervesa es troba a l’Estela de Hammurabi, de l’any 1760 aC, en la que queda escrit que es condemnava a mort qui no respectés el criteri de la fabricació indicat; se sancionava, per exemple, el fet d’aigualir la cervesa o el d’obrir un local de venda sense autorització.
La seva elaboració només és una qüestió de modificar les proporcions dels ingredients. Si es posava més farina que aigua i es deixava fermentar, s’obtenia pa; si s’invertia la proporció posant més aigua que farina i es deixava fermentar, s’aconseguia cervesa. Els indicis més antics que demostren l’existència de la panificació i la cerveseria apareixen a Mesopotàmia, però no es pot cercar cap filiació amb procediments idèntics a la resta d’Europa. Per tant, es creu que la cervesa es va descobrir o inventar a molts llocs del Mediterrani i d’Europa de manera bastant simultània. Sembla que les cerveses primitives eren més denses que les actuals. Segons la recepta més antiga coneguda, la del papir de Zòsim de Panòpolis (segle III), els egipcis feien la cervesa a partir de pans d’ordi poc cuits que es deixaven fermentar en aigua. D’altra banda, a Orient s’utilitzava arròs i bambú.
Antigament, el fenomen de la fermentació era concebut com un acte diví amb fort caràcter màgic. En certa manera, com els terrissaires o els fargaires, l’home substituïa la Mare Terra, provocant i domesticant un fenomen diví. Així és com la cervesa fou concebuda com la beguda sagrada plaent als déus. No són rars els texts on es descriu una ofrena amb la cervesa com a aliment sagrat.
Amb els segles, sobretot a partir de la romanització, la zona mediterrània es va consolidar com una zona bàsicament vinícola mentre que la cervesa es produïa al centre i nord d’Europa i agafava la forma d’allò que s’entén actualment per cervesa. Així, s’estén l’ús de malt d’ordi com a ingredient principal i també es comença a introduir l’ús del llúpol com a aromatitzant. Aquesta planta cannabiàcia dóna a la cervesa el seu gust amarg característic, alhora que en facilita la conservació.
Assisa panis et cervisiæ és una frase llatina que fa referència a una llei del segle XIII, aplicada a Anglaterra durant l’edat mitjana, amb l’objecte de regular els preus i la quantitat tant del pa com de la cervesa. La llei va ser promulgada per Enric III entre 1266 i 1271. Va ser la primera llei en la història d’Anglaterra (i potser a Europa) destinada a regular la producció d’aliments.
L’any 1516, el duc Guillem IV de Baviera va redactar la primera llei que definia què era la cervesa. Aquesta “llei de la puresa” o Reinheitsgebot deia que només es podia fer servir aigua, malt d’ordi i llúpol. Aquesta definició encara és la que defineix actualment l’estàndard de cervesa a la major part del món.
La cervesa va començar a recuperar la seva presència social a Espanya a partir del regnat de l’emperador Carles I, que va portar mestres cervesers d’Alemanya. Però, en aquell temps, la cervesa era encara un producte de temporada i va ser registrada per primer cop a Espanya entre les pertinences de l’emperador, quan va morir al monestir de Yuste, pel seu secretari Martín de Gaztelu.
A Catalunya, s’han trobat indicis d’elaboració de cervesa en jaciments prehistòrics com el de Genó (Lleida) o el de Begues (Barcelona),[19] però no es pot parlar de cap autèntica indústria cervesera fins al segle XIX, quan comencen a aparèixer petites fàbriques artesanals. La primera gran fàbrica de cervesa catalana, i també la primera de l’estat espanyol, va ser Moritz, oberta el 1864 per Louis Moritz a Barcelona.
Font: Viquipèdia
